Arbres de polsDavant el temple de Sant Agustí, paraven
autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça
polsosa, d’arbres tristos. Ara tot ha canviat.
Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana.
Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau.
El passadís pudia, de lluny, a l’àcid úric.
La plaça era una plaça polsosa i pobletana.
Més enllà, l’Institut, oh la cultura, mare!
El meu amor sense casaEl meu amor sense casa.
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra
del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala
que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa
Fossa obertaEls morts no saben ja per què moriren.
IANNIS RITSOS
No saben ja aquests morts per què moriren,
per què l’espant omplint la nit d’agulles,
per què el dolor i el tret que els foradava,
tan veloç i voraç, la carn i els somnis.
Han passat junts els anys dins de la terra
anònima i nua en la qual colgaren
La llibertatLa llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.